La casa de la fuerza

Després del seu èxit en el Festival de Tardor de Madrid de 2009, i en el Festival d’Avinyó de 2010, on va ser rebuda com tota una revolució («Cinc hores treballades fins a l’exasperació per unes ganes furioses d’entendre per què tot va tan malament», segons Le Monde), l’editorial L’ungla Rota publica La casa de la força, inèdita fins hui. El volum es completa amb altres dos textos inèdits, tan suggeridors com intensos, Anfaegtelse i Et faré invencible amb la meua derrota. Tres obres en les quals Angélica Liddell, una de les escriptores més emblemàtiques del que va de segle xxi, s’interna per inferns rarament visitats per la literatura espanyola, amb un estil turbador i vibrant, sense concessions, i fent ús d’un profund intimisme. La casa de la força ens parla sobre com «l’amor fracassa, la intel·ligència fracassa, i ens destrossem els uns als altres, per covardia, i humiliem i som humiliats fins al final», segons l’autora. És una descarnada reflexió sobre la condició de la dona en aquest segle XXI i sobre el masclisme quotidià. I en concret, sobre els assassinats i violacions de xiquetes i dones que encara hui tenen lloc en Ciutat Juárez (Mèxic). Tot això dins d’un món «acolorit per fora i podrit per dins», en paraules de Liddell. En la lectura de La casa de la força se superposen multitud d’històries que estan en joc al mateix temps: el desamor, la dominació de gènere, el dolor, el suïcidi, la resistència, la bogeria, mentre de fons sonen ranxeres, mariachis, pop i música clàssica… En definitiva, una trama marcada pel dolor i per la força, com una manera d’arribar a la calma espiritual. En Et faré invencible amb la meua derrota, assistim a un diàleg intern de l’autora amb Jackie du Pre (1945-1987) –una de les millors chelistas del segle xx, morta als 42 anys–. Un emotiu text que tracta el conflicte entre la matèria i l’esperit, quan el cos i la malaltia estan per damunt de la voluntat. I aprofundeix en la bellesa i en el dolor, un dolor personal que ací es fa universal, i en la impossibilitat per part de Jackie de continuar tocant el chelo a causa d’una esclerosi que comença a atrofiar les seues mans abans de complir els trenta anys. Finalment, Anfaegtelsees un cant afònic a l’amor en la seua versió més crua, amb la seua llum i les seues tenebres, a l’amor ja impossible que sent cap a David, un xiquet de deu anys, mentre ajusta comptes amb la figura de la mare i del pare.«Anfaegtelse», que podria traduir-se per «angoixa«, «horror» o «inquietud» es repeteix com un mantra al llarg de l’obra. «Quan estimem entrem en guerra, és a dir, entrem en “Anfaegtelse”, i cadascun de nosaltres serà gran depenent d’aquell amb qui va batallar», com diu Kierkegaard en Temor i tremolor. «Escriptora inassolible, nom de referència» Escriptora, directora teatral i actriu, la trajectòria d’Angélica Liddell traça, des de principi dels anys noranta, una corba de creixement sense parangó en l’escena espanyola. Les seues obres oscil·len entre l’expressionisme esquinçador, la crítica social, la puresa i la cerca del significat a través del dolor i la subversió. Com a escriptora, directora i actriu ha estrenat una vintena de creacions, entre les quals destaquen El matrimoni Palavrakis (2001), I com no es va podrir Blancaneu (2005), Gos mort en tintoreria: els forts (2007) i Maleït siga l’home que confia en l’home (2011). Ha obtingut nombrosos premis, com el Premi de Dramatúrgia Innovadora Casa d’Amèrica per la passió anotada de Nubila Wahlheim; l’Ull Crític Segon Mil·lenni a tota la seua trajectòria i la Vall Inclán per l’any de Ricardo. Els seus textos han sigut traduïts a l’anglés, francés, romanés, rus i portugués. Amb La casa de la força, Et faré invencible amb la meua derrota i Anfaegtelse, la decidida voluntat d’Angélica Liddell de traspassar les fronteres de la ficció, li ha permés acostar-se a la realitat física i social del lector i de l’espectador. La crítica ha dit del seu teatre que és «avantguardista i polític, ple de sentit, absolutament necessari». Per a Luis María Anson, estem davant una «escriptora inassolible, [que] és hui el nom de referència del teatre espanyol». El volum es tanca amb un breu i suggeridor assaig d’Óscar Cornago, titular de Llengua i Literatura del CSIC, i especialista en l’obra d’Angélica Liddell. Cornago és autor, entre altres llibres, d’Ètica del cos i Polítiques de la paraula (editats en Fonaments) sobre destacats creadors escènics espanyols de les últimes dècades. El disseny del llibre inclou en la seua coberta una il·lustració realitzada ex profeso pel pintor català Ramon Sanmiquel.