Justicia poética

Una novel·la irresistible on l’ambició es bat en un pols amb l’instint més primari.

«Hui he escoltat alguna cosa que ha acabat amb la meua pau, un so que m’ha canviat la vida. No era l’espetec d’un objecte delicat en caure, ni el xiulet de l’alarma interrompent atroçment el somni, no. No era el baluern d’una llavadora vella, ni la sirena d’una ambulància obrint-se passe a 150 quilòmetres per hora, ni la frenada desesperada d’un cotxe sortejant la col·lisió. Sonava més fort i més endins que tot això. Era el batec d’un bebé. En eixir, un arc de Sant Martí m’estava esperant a la porta. Eres tu, papà?».

Amb aquestes paraules, Raquel Ortiz dos Santos, psicòloga a l’Hospital Clínic de València, però, sobretot, poeta, li escriu al seu pare en el seu diari íntim, com quan ell vivia però marxava de viatge, com si visquera encara, que està embarassada.

Raquel acaba de rebre el Premi Nacional de Poesia Jove pel seu llibre Madrid i no és el millor moment per a plantejar-se ser mare, doncs, encara que sempre ha tingut clar que la maternitat no era el seu, en estar encinta moltes certeses es tornen incertes, com el fet que el pare del que ha de vindre o no, Biel, el seu millor amic, el seu millor amant, el seu millor no compromís de tota la vida, el protagonista del poemari premiat, viu a Madrid fa anys i no han mantingut contacte des de la ruptura sense ruptura res més que en una ocasió, «eixa» ocasió.

Així doncs, un embaràs no desitjat, un dol no superat, la por al compromís pel temor al maltractament, una mare absent i la pulsió que crega emocions a través de la poesia acompanyen a la protagonista d’aquesta primera novel·la de Mamen Monsoriu, en la qual amb claredat i lirisme ens resol una dels dubtes existencials: si la creativitat acaba on la maternitat comença.